Mai no entraré a Barcelona.

No puc envair l’àrea del pensament del Peret. No puc jutjar-lo ni tractar d’endevinar què l’hi va passar pel cap en cap moment de la seva estada amb l’exèrcit franquista. No puc tampoc creure que les seves manifestacions escrites, “adherint-se” a la parafernàlia verbal dels vencedors progressius, al llarg de la segona meitat de l’any 1938, siguin pas certes o sinceres.

L’única evidència que tinc és la seva correspondència. Així mateix, com m’ha arribat a mi, la he reproduït en la segona part del llibre. No seria gens just, afegir-hi res ni incorporar-hi la meva versió de cada document.

Però sí que crec que és necessària la puntualització de que la seva actitud aparent era forçada. La seva supervivència quedava lligada a manifestar-se a favor dels qui el dominaven. La correspondència i el llenguatge que s’emprava en ella, era una part fonamental de la propaganda que el bàndol feixista feia servir amb èxit, a favor dels seus interessos. La censura, indubtablement, era el dispositiu cabdal de tota la maquinària. Els soldats escrivien com se’ls manava.

Conec el tarannà de la meva família. Una mica el de l’Avi. I també, encara que no el vaig conèixer, el de l’oncle. Tot, més que directament, a través de la memòria dels meus pares. Tots plegats eren bastant catòlics, sí, però crec que era un posicionament amarat per l’esperit catalanista, des de sempre i fins els darrers moments. No quadra, doncs, pensar que les explicacions que dona el Pere en les seves últimes cartes, corresponguin a una manera d’expressar-se que no sigui coaccionada.

Jo puc aventurar-me, per sobre de les evidències, a dubtar. A dubtar de totes les formes i de totes les paraules que polaritzen la adscripció ideològica manifestada pel meu oncle, en les circumstàncies extraordinàries en les que es trobava.

I vull donar forma als meus dubtes, tractant de posar-me jo mateix en les seves circumstàncies.

Mai no entraré a Barcelona.