Desertors

dissabte, 19 / desembre / 2015

Desertors

Els sergents, i els tinents, sobre tot, estaven amatents amb l’actitud dels soldats parapetats dins les trinxeres. Els nous combatents que havien estat fets presoners, per molts avals que aportessin per passar la depuració i mal que haguessin jurat fidelitat als revoltats i al Glorioso Alzamiento, eren vigilats contínuament. Tots els presoners sotmesos i presumptament fidels estaven advertits del perquè se’ls havia deixat viure: eren allà, a les trinxeres, per matar enemics, i prou.

Hi havia intents de deserció, és clar. No s’afusellava gairebé ningú, a menys que es considerés un cas exemplarment dissuasori. Aquests actes feien perdre molt de temps, que s’havia de dedicar a combatre. Lo més normal era que a qui se l’enxampava intentant fugir, o en actituds rares o senzillament sospitoses, se l’hi engegués un tret per l’esquena, sense cap mena d’averiguació, i fora.

Ningú no comentava pas les seves intencions, si les tenia, ni tant sols amb els companys de captiveri ni a la gent amb qui tingués la màxima confiança. De fet, la confiança s’havia diluït sota la amenaça aclaparadora de que un sol moviment propi, impensat, inconscient, portat d’un dubte, podia ser el final.

Alguns companys desapareixien, però mai se sabia com havia estat. Algú comentava, baixet, que potser podien haver assolit la fugida,. O podien haver caigut dins les posicions, per foc contrari o propi. L’evacuació dels ferits i els cadàvers, per poc marge de temps que tinguessin els sanitaris, es feia aviat. Després, ja era molt difícil d’esbrinar-ne res.

De l’altre banda, el Pere ja coneixia aquesta mateixa fal·lera dels caps de l’exèrcit, per tal de mantenir l’ordre entre les seves files. D’en Lister, el general comunista que va acabar amb el “govern” anarquista de l’Aragó oriental, es deia, i pel seu tarannà esquerp es podia ben bé creure-ho, que durant els enfrontaments en primera línea, sempre duia penjada al coll, una metralleta, disposada a l’ús i que, fonamentalment, estava destinada a l’atenció dels seus propis soldats. Era una manera molt efectiva de dissuadir de les idees desertores. I devia fer-la servir.

L’obligació del nou combatent, voluntari o forçat, indefugible, era disparar, disparar a matar a aquells caparrons que es veien i no es veien, en aquell imprecís horitzó que marcava l’únic objecte d’aquella merda de guerra. Aquells caparrons que, moltes vegades, al Pere, en aquella bogeria de soroll inaguantable, de fum que li feria els ulls, de mirar de reüll a qui el sotjava pel darrera, en aquell desfici de ser on mai havia d’haver estat, molt sovint li semblava veure un cap reconeixible, fugisser, en aquella distància que tot ho embrutava i ho feia borrós, un cap que instantàniament veia clar, el cap del Domènec, el cap del Cisco. Els seus germans eren allà davant. L’objectiu de les seves bales.

Tirava alt. Tirava i amagava el cap. -¡Apuntad, cabrones! ¿Qué os creéis que hacen esos rojos de los cojones? ¡Os quieren matar!, ¡Apuntadles a su puta frente! ¡Apuntad!

El Pere, en tot el temps que havia passat al front de l’Aragó, havia tingut sempre cura de complir amb les seves obligacions de soldat. Les seves conviccions catòliques li feien rebutjar el desig de matar ningú. Però abans de sortir de Barcelona els seus companys l’hi havien fet entendre que anava a defensar la Pàtria catalana, contra el feixisme. Era el seu deure de demòcrata, potser també de cristià per defensar els valors de la llibertat, i havia de fer-ho sense odi. La seva feina de servidor de bateries artilleres era prou mecànica per no haver de pensar en els objectius contra els que anaven dirigits els obusos. De vegades però, en canviar de posició alguna peça, havien de passar per camps en que quedaven cossos estavellats, resultat segurament, de la seva feina. O veia, més a prop, sense sortir de la seva banda, el resultat del foc enemic, entre els seus companys delmats, que ja mai més serien amb ell.

En aquella nova guerra, prou entenia per què hi era. Havia salvat la pell el dia de l’avenç, de la Ofensiva, com en deien els franquistes. I a canvi, ara els servia e ells. No hi havia lloc per sospesar res. Havia dit que sí, quan va sortir dels inferns de la plaça de braus de Logronyo i del camp de concentració de Miranda de Ebro i del camp de treball de la serra de Guadarrama, i li van proposar sortir de presoner a canvi de ser un autèntic soldat d’en Franco. Però què volien d’ell els seus caps, cridaners, estentoris, sense cap paraula que a n’el Pere li deixés entreveure un rastre d’humanitat. Potser eren igual que els altres caps que ja coneixia, volien que fes la seva feina. Només allò els importava. I la seva feina d’ara era la de matar als seus germans. Allò convertia aquella merda de guerra en l’horror de convertir-se en botxí dels de casa seva. I ell ja no podia canviar res. Ni podia mirar enrere. S’estava tornant boig. No ho volia pensar. Ho feia amb moviments d’autòmat mecànic. Tota la seva feina era carregar el màuser, i buidar-lo contra els caps de davant, i recarregar una altra vegada, encara que el canó cremés. Encara que el fum ho envaís tot i que els seus ulls no veiessin ja on disparava. Potser aleshores el tinent tampoc ho veia. Potser podria fer anar més altes les bales. Potser, alguna vegada tot allò s’acabaria, quan ja no quedessin bales. Quan rebentessin els fusells. Quan ja no quedés ningú viu per disparar, quan ja ni el tinent ni els sergents poguessin cridar més a tots els morts.

PPP