Coses meves i del meu poble

24 novembre de 2014;

dissabte, 5 octubre de 2019

Coses meves i del meu poble, per a "Cinc-cents tretze dies de guerra de l’Oncle Peret".

De 1940. – D’una conversa amb el Joaquim, segon germà meu, mantinguda el 13/04/2014.

La canalla vivia feliç a Sant Llorenç dels Piteus l’any en que jo hi vaig néixer, al mil nou-cents quaranta-quatre.

Això és el que en vaig anar sabent, a mida que vaig créixer. Els meus germans grans estaven en la millor edat per a no tenir preocupacions. Jugaven. Aquesta era la seva aplicació fonamental, a banda de l’estudi a l’escola del poble. Quan es tenen deu i nou anys respectivament, l’escola és el lloc on es troben tota la canalla que tenen les mateixes cabòries. Jugar, empaitar mosses, caçar ocells i robar fruita dels arbres. I aquests foren els records que els meus germans em varen transmetre del que era el meu poble, que jo gairebé no vaig conèixer. L’any 1944 era, això en vaig deduir, un any feliç. Però la veritat era que fora de casa, del carrer on es jugava, i de l’escola, hi passaven coses.

El poble dels Piteus, o Sant Llorenç de Morunys, és un poble de muntanya. Té de tot menys terreny pla i terra tova i abundosa. Algun pagès, quan la mainada passava per alguna feixa de les que havien construït els seus pares i avis, collint-hi pedres per a caçar ocells, algun conill o sense anar més lluny, per a escalabrar-se entre ells a cops de roc, de lluny es queixava dient-los-hi “canalla!, no m’agafeu les pedres, que si de terra no en tinc, què em quedarà per sembrar-hi?”.

Una particularitat de la Vall de Lord, on s’aixeca el poble, és que no hi bufa el vent. Es troba en el bell mig d’un extens clot envoltat de muntanyes que el deixen arrecerat de tots els vents. I per més que les temperatures baixen molt per sota del zero, l’intempèrie s’aguanta bé, sobre tot per part de la xicalla que crema tots els excedents de calories amb el propi moviment continu.

Per la baixada del carrer de la Pietat (?), que va des de la Plaça fins a l’arc, els nanos aprofitaven les glaçades que s’hi formaven, a l’hivern, fent-la servir de tobogan, sense cap límit de velocitat ni de poc salderi. L’estiu abans l’Ajuntament hi havia estès una capa de ciment sobre el terra del carrer, que de sempre havia estat a l’aire, per evitar que els aiguats arrenquessin i arrosseguessin les pedres. S’havia format així una pista ideal per a esports d’hivern, però quan no glaçava, baixaven amb els patinets.

Però el Capità un bon dia va donar l’ordre de picar-ho, perquè no se l'hi deslloriguessin més soldats, quan relliscaven i queien d'esquena, i la canalla es va quedar sense el millor entreteniment. L’Ajuntament no hi tingué res a dir. L’estament militar manava més, aquells dies.

Ningú no sabia gaire bé què hi feia el Capità en el poble. Hi havia amb ell un fotimer de soldats que es passejaven pels carrers, encara que vivien en un destacament, als afores. El poble estava ocupat. N'hi havia molts. Ningú no sabia què hi feien allà. Deien que era per l'assumpte dels maquis. Però aquesta causa semblava desproporcionada. Els maquis sí que hi eren per allà, però eren quatre gats, segons deien els que ho sabien a Sant Llorenç. Però les coses no eren ben bé així.

La guerra s’havia acabat feia cinc anys. Però els Pirineus havien tornat a ésser escenari d’enfrontaments. L'octubre del 1944 va produir-se la invasió de la Vall d'Aran

http://ca.wikipedia.org/wiki/Invasi%C3%B3_de_la_Vall_d%27Aran_%281944%29.

Aquells fets, el Partit Comunista d’Espanya, implantat a França, els havia anomenat com a “Operació Reconquesta d’Espanya”, amb l’intent d’establir a Vielha un govern de la Unió Nacional Espanyola aprofitant que, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, els feixistes estaven en retirada a tot Europa.

El problema principal que veien les autoritats franquistes era la possibilitat de que prosseguís la invasió aliada en tota regla, des d'Europa. I els soldats de Sant Llorenç i molts més per tot el Pirineu, treballaven en l'establiment de fortificacions. En varen fer moltes i encara avui en queden restes.

El nostre pare treballava de contramestre en una fàbrica tèxtil que s’havia fundat alguns anys abans a baix del poble, a la bora del riu Cardener. En aquell temps seguia existint l’escassetat de queviures derivada de la passada guerra i del racionament implantat. I encara que, segons deien més tard a casa, jo havia vingut portant un pa sota el braç perquè les condicions econòmiques de la família van començar a millorar un xic cap aleshores, les privacions generals encara van persistir bastant de temps.

Jo vaig néixer el dia de les llàgrimes de Sant Llorenç, quan els persèids ratllen el cel d’agost, la nit del tretze. Per això em van posar Llorenç de tercer nom i també per ser el del patró de la vila. De segon, Lluïs, que la mare hi tenia no sé quina debilitat per a aquest sant. Però de primer, va ser el pare qui me’l va triar, perquè Pere era el nom d’un germà seu, molt estimat, que havia mort a la guerra, sis anys abans.

Bé. He tingut de parlar de mi mateix en aquesta introducció, per tractar d’evitar qualsevol confusió que pogués aparèixer per causa de la coincidència dels noms. Però el temps, el territori i la persona que son l’eix de tot aquest llibre, son uns altres. Per més que no son gaire llunyans geogràficament i estan enllaçats per uns fets històrics conseqüents i, tanmateix, pels lligams familiars.

Tot el que seguirà, doncs, va dedicat a la memòria d’en Pere Plana Castany, oncle meu i germà del meu pare.