El pensament del PPC. Capturat i "redimit".

Aquesta col·lecció postal és, davant de tot, una evidència geogràfica dels itineraris que va seguir el Pere Plana Castany durant la seva guerra. Hi ha una altra evidència que és tot allò que diu en els seus textos. Son evidents, clars i senzills. No deixen gaire espai per a la interpretació. I l’evidència hi és mentre el Pere està en el bàndol republicà. No sembla que aquí pugui haver-hi necessitat d’emmascarar gairebé res del què diu. Encara que ben bé podria ser. També hi havia censura.

Després, cau presoner. Les circumstàncies son altres. I deixa, en mitja dotzena de cartes, uns criteris clars: opinions molt favorables al bàndol contrari a aquell en el que havia lluitat (potser no gaire de grat) durant nou mesos. Justifica als facciosos. La interpretació evident que en fa el capellà que porta les noves als pares és la de que el Pere s’ha passat a l’altre bàndol. Ho diu ell, el Pere. És també, doncs, una evidència. No haig de justificar jo, cap actitud. Els textos els va escriure ell, i aquí estan. La història queda escrita així. És la seva història.

No em crec amb dret de posar-hi paraules que ignoro als llavis d'ell. Però sí que em sento en l'obligació d'imaginar què hauria fet jo en les seves circumstàncies, quan no puc deduir res més. Vuitanta-un anys desprès, i en desconnexió, aprofito els espais buits que deixen les poques cartes que hi ha de l'època més fosca del Pere.

A mi només em queda la possibilitat personal de dubtar de l'evidència. De tractar de reproduir pel meu compte les circumstàncies, d’imaginar els escenaris en els que va trobar-se, per arribar a escriure allò. Capturat combatent juntament amb una majoria d'anarquistes, podia considerar-se sentenciat, de no doblegar-se mesell.

La submissió del Pere degué ser només una exigència d'admetre el seu fracàs, perdent qualsevol ideal que hagués pogut tenir i fer-lo lluitar amb ells com a clara pèrdua de dignitat, sense necessitat d'adaptar-lo al seu "model social", que devia importar-los-hi poc i menys del que volien demostrar.

Les seves cartes escrites des del bàndol vencedor, a Mossèn Alexandre i als seus companys en el bàndol "nacional", penso jo que son com les confessions dels presoners polítics davant d'un tribunal d'ordre públic. Diu el que ells volen, sota fortes pressions, amb una llunyana esperança que se l'hi promet sense garanties.

La seva pertinença a una associació del clergat com els Lluïsos, en una etapa anterior, podia ser una possibilitat de salvació. I va aprofitar-la.

Deguè haver de remetre's als seus hàbits de vida juvenils, per formar-se com una plantilla o màscara adaptada a la forma de vida de les "persones de bé" que eren l'ensenya dels revoltats, i mimetitzar-s'hi. Però un feixista mai no podria emmirallar-se amb un "senyor" de les seves dretes, amb presumpta dignitat, com tampoc podria congeniar-hi. Tant els feia que un presoner fos de dretes com que no; només era un vençut.

Tinc clar que els feixistes necessitaven testimonis, confessions dels captius, per poder airejar la propaganda de la seva causa guanyadora. Les cartes eren un testimoni directe. I devien fer-se sota dictat. Tots escriuen les mateixes veritats del gloriós exèrcit, tant el Pere com els seus companys també "passats".

En tota guerra, la coacció hi és sempre present en l’aprofitament, per part dels vencedors, de la voluntat dels vençuts. I més amb els criteris (que mai podríem qualificar d’ètics), dels feixistes. Per a mi és una explicació suficient, però que no deixa de ser personal. He firmat amb les sigles "PPP" totes les meves entrades. Vull que es distingeixin. Culpeu-me a mi, si el resultat no us agrada.

PPP

---

Publicat: 15/9/19. Arxiu: DFPP-06.