La crònica n'és aquest llibre que haig d'editar.
PPP
Publicat: 31/8/2019. Arxiu: DFPP-06.
dimarts, 3 de setembre del 2019
Mallorca
La crònica n'és aquest llibre que haig d'editar.
Publicat: 31/8/2019. Arxiu: DFPP-06.
dilluns, 2 de setembre del 2019
L'herència rebuda.
L'avi va morir l'any 1955.
El meu pare, en Domènec Plana Castany, va mantenir guardat aquest arxiu i molts altres papers, que son tota la història familiar. La història postal de la guerra del Pere n'és la part monotemàtica potser més important.
Ell va anar-se'n el 1975.
Es conserven les lletres que el Pere va dirigir a casa seva i les poques dirigides a casa del meu pare. De les altres, les que ell anava rebent dels seus, no n'hi ha cap. Totes se les degué endur el vent del front, un cop conquerit pels feixistes, amb les demés pertinences del Pere i la seva motxilla carregada. Un cop fet presoner, el Pere degué quedar despullat o amb molt poca cosa a sobre. Però estic gairebé segur que fins aquell dia devia guardar tota la correspondència. Arxivar deu ser una mania congènita i a mi m'ha tingut de venir de lluny.
Els papers encara es mantenen. Jo hi soc.
PPP
Publicat: 4/8/2019. Arxiu: DFPP-06.
diumenge, 1 de setembre del 2019
A dia d'avui
Son documents històrics, perquè fan referència a uns fets reals i succeïts en una seqüència cronològica, però d'un àmbit absolutament limitat a una família. Tot i amb això, l'itinerari del que en segueix el rastre aquesta correspondència, podria veure's fàcilment reflectit en l'itinerari que va seguir molta gent, aquell mateix any.
A més, al llarg de la lectura de les cartes se m'ha despertat l'afany per conèixer la història més general, allò que va anar succeint en l'entorn del meu oncle, durant aquells mateixos dies en que ell escrivia sobre les seves petiteses irrellevants: els fets que varen decidir la història i que ell, aleshores, desconeixia.
De bon començament vaig pensar que calia fer-ne un llibre. Seria lo més racional. Caldria publicar les imatges originals de tots els escrits que s'han conservat i, paral·lelament, la transcripció mecanogràfica dels textos.
Son cent-vint-i-tres targetes i cartes corresponents a la primera fase, la republicana. De la segona, després de la caiguda del front de l'Aragó fins a la seva mort, no arriben a la dotzena.
Tot plegat fa un volum de costosa edició i difícil lectura. Un gran repte en doble sentit.
L'alternativa que tinc és aquesta: el Blog. És assequible i fàcil de gestionar, en principi. Presenta el principal inconvenient de la organització inversa. Si es vol llegir en l'ordre acurat, s'ha de començar pel final.
Hauré de assajar-ho i estructurar-ho per mitjà d'índex i que els curiosos opinin, si algú en pot trobar-hi atractiu.
A data 10/9/2019, encara hi ha feina a penjar-hi les entrades de moltes cartes i postals, que ja son escanejades. Després s'ha de fer el mecanoscrit d'una gran part.
PPP
Publicat: 5/8/2019. Arxiu: DFPP-06.
divendres, 23 d’agost del 2019
El pensament del PPC. Capturat i "redimit".
Aquesta col·lecció postal és, davant de tot, una evidència geogràfica dels itineraris
que va seguir el Pere Plana Castany durant la seva guerra. Hi ha una altra evidència que és tot allò que diu en els
seus textos. Son evidents, clars i senzills. No deixen gaire espai per a la
interpretació. I l’evidència hi és mentre el Pere està en el bàndol republicà.
No sembla que aquí pugui haver-hi necessitat d’emmascarar gairebé res del què
diu. Encara que ben bé podria ser. També hi havia censura.
Després, cau presoner. Les circumstàncies son altres. I deixa,
en mitja dotzena de cartes, uns criteris clars: opinions molt favorables al
bàndol contrari a aquell en el que havia lluitat (potser no gaire de grat)
durant nou mesos. Justifica als facciosos. La interpretació evident que en fa
el capellà que porta les noves als pares és la de que el Pere s’ha passat a
l’altre bàndol. Ho diu ell, el Pere. És també, doncs, una evidència. No haig de justificar jo, cap actitud. Els textos els va
escriure ell, i aquí estan. La història queda escrita així. És la seva història.
No em crec amb dret de posar-hi paraules que ignoro als llavis d'ell. Però sí que em sento en l'obligació d'imaginar què hauria fet jo en les seves circumstàncies, quan no puc deduir res més. Vuitanta-un anys desprès, i en desconnexió, aprofito els espais buits que deixen les poques cartes que hi ha de l'època més fosca del Pere.
No em crec amb dret de posar-hi paraules que ignoro als llavis d'ell. Però sí que em sento en l'obligació d'imaginar què hauria fet jo en les seves circumstàncies, quan no puc deduir res més. Vuitanta-un anys desprès, i en desconnexió, aprofito els espais buits que deixen les poques cartes que hi ha de l'època més fosca del Pere.
A mi només em queda la possibilitat personal de dubtar de l'evidència. De
tractar de reproduir pel meu compte les circumstàncies, d’imaginar els
escenaris en els que va trobar-se, per arribar a escriure allò. Capturat combatent juntament amb una majoria d'anarquistes, podia considerar-se sentenciat, de no doblegar-se mesell.
Les seves cartes escrites des del bàndol vencedor, a Mossèn Alexandre i
als seus companys en el bàndol "nacional", penso jo que son com les
confessions dels presoners polítics davant d'un tribunal d'ordre públic.
Diu el que ells volen, sota fortes pressions, amb una llunyana
esperança que se l'hi promet sense garanties.
La seva pertinença a una associació del clergat com els Lluïsos, en una etapa anterior, podia ser una possibilitat de salvació. I va aprofitar-la.
Deguè haver de remetre's als seus hàbits de vida juvenils, per formar-se com una plantilla o màscara adaptada a la forma de vida de les "persones de bé" que eren l'ensenya dels revoltats, i mimetitzar-s'hi. Però un feixista mai no podria emmirallar-se amb un "senyor" de les seves dretes, amb presumpta dignitat, com tampoc podria congeniar-hi. Tant els feia que un presoner fos de dretes com que no; només era un vençut.
La submissió del Pere degué ser només una exigència d'admetre el seu
fracàs, perdent qualsevol ideal que hagués pogut tenir i fer-lo lluitar
amb ells com a clara pèrdua de dignitat, sense necessitat d'adaptar-lo
al seu "model social", que devia importar-los-hi poc i menys del que
volien demostrar.
La seva pertinença a una associació del clergat com els Lluïsos, en una etapa anterior, podia ser una possibilitat de salvació. I va aprofitar-la.
Deguè haver de remetre's als seus hàbits de vida juvenils, per formar-se com una plantilla o màscara adaptada a la forma de vida de les "persones de bé" que eren l'ensenya dels revoltats, i mimetitzar-s'hi. Però un feixista mai no podria emmirallar-se amb un "senyor" de les seves dretes, amb presumpta dignitat, com tampoc podria congeniar-hi. Tant els feia que un presoner fos de dretes com que no; només era un vençut.
Tinc clar que els feixistes necessitaven testimonis, confessions dels captius, per poder airejar la propaganda de la seva causa guanyadora. Les cartes eren un testimoni directe. I devien fer-se sota dictat. Tots escriuen les mateixes veritats del gloriós exèrcit, tant el Pere com els seus companys també "passats".
En tota guerra, la coacció hi és sempre present en l’aprofitament, per part dels vencedors, de la voluntat dels vençuts. I més amb els criteris (que mai podríem qualificar d’ètics), dels feixistes. Per a mi és una explicació suficient, però que no deixa de ser personal. He firmat amb les sigles "PPP" totes les meves entrades. Vull que es distingeixin. Culpeu-me a mi, si el resultat no us agrada.
PPP
Publicat: 15/9/19. Arxiu: DFPP-06.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)